dilluns, 19 de setembre del 2011

Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)

La meva idea al començar aquest bloc és la d’anar alternant fotografies fetes al llarg dels darrers tres anys -des que disposo de càmera digital- amb fotografies aconseguides més recentment, allò que vagi fotografiant en cada moment i que m’agradi prou per mostrar-ho aquí.
Aquest estiu he tingut la sort de poder seguir de prop el procés de cria d’una família de cotxes fumades. Van decidir que un antic niu d’orenetes penjat d’una viga d’un cobert que hi ha a prop de casa era un bon lloc per criar.
La primera que vaig poder fotografiar, evidentment, fou la mare. Avanço que, si bé havia llegit en diversos llocs que tan el pare com la mare es cuidaven d’alimentar els polls, en aquest cas aquesta feina (i quina feinada!) la va realitzar la femella exclusivament. El pare de les criatures no va aparèixer fins que els pollets ja estaven ben gambats, quan ja feia més de dues setmanes que havien deixat el niu. Aquesta foto correspon al primer dia que la vaig tenir davant del visor de la càmera, i per això li tinc estima:



Mentre l’activitat de les cotxes va estar relacionada amb el niu les condicions de llum per a fotografiar-les foren pèssimes; l’única opció que tenia era totalment a contrallum, i vaig haver d’esperar dies ennuvolats, per tal que la llum fos més difusa i repartida. Afortunadament, aquest juliol meteorològicament tan estrany que hem tingut em va donar diverses oportunitats.






Un cop els dos polls van sortir de l’ou, fou impressionant de veure la quantitat de menjar que els duia la mare. Un no parar de viatges cap al niu, sempre amb el bec carregat de larves i insectes de tota mena. Els polls l’esperaven amb delit, i piulaven tan fort com podien així que la mare s’acostava al niu.









També vaig poder fer-li alguna foto molt a última hora del dia, quan el contrallum ja no ho era, i aprofitant la calidesa de les darreres llums del dia.



Entre les dues fotos següents hi ha una diferència d’uns quinze minuts; s’aprecia, a la segona, una llum molt més torrada que a la primera, doncs ja era ben bé el darrer moment abans de la posta definitiva del sol.




En aquesta ocasió, la mare es va presentar just després de banyar-se; la veritat és que el seu aspecte era bastant còmic...



Quan els pollets van ser prou grans i van tenir les ales preparades per volar, van començar a fer les primeres exploracions del seu territori. Volades curtes i maldestres, i aterratges sovint a trompicons eren a l’ordre del dia. Però de seguida es van tornar molt hàbils i es van convertir en uns grans dominadors del vol. Va ser aleshores, quan van abandonar definitivament el niu, quan vaig poder fotografiar-los en altres llocs, i amb més possibilitats de controlar la llum. En aquesta ocasió, pel meu gust, amb una llum especialment bonica:



I aquí unes altres:





Però un bon dia, tot d’una, va aparèixer el pare de les criatures! També m’ha donat algunes oportunitats per a fotografiar-lo, tot i que s’ha mostrat sempre molt més desconfiat que la femella i els pollets.







Des que va arribar el mascle, els polls volten molt menys per la zona. Tan el pare com la mare els empaiten i els foragiten així que els veuen, impulsant-los a buscar-se el seu propi territori. L’harmonia familiar no ha durat gaire, però... és llei de vida! En algunes ocasions, però, encara els polls s’acosten a veure si troben alguna cosa per menjar, adoptant de vagades actituds cauteloses, i d’altres, també de manera molt còmica, “amenaçadores”, intentant espantar els pardals del veïnat.




Finalment, i ja per acabar, vull dedicar aquesta entrada a en Jordi Novell. Un company d’afició amb qui fa temps que no coïncidim, però per a qui tinc un apreci molt gran. He de dir que em vaig “obsessionar” a fotografiar les cotxes perquè recordava molt bé unes fotos que ell els havia fet, i que a mi em van agradar especialment. I aquests dies, tenint les cotxes al davant, he pensat en ell moltes vegades. No sé si llegiràs això, Jordi, però en qualsevol cas, salut i abraçades, company!




dilluns, 12 de setembre del 2011

Els inicis

M'agradaria, en aquesta primera entrada, fer un petit homenatge a l'ocell que més satisfaccions m'ha donat des que els "empaito" amb la càmera de fotografiar. No és altre que el pit-roig. Si bé és cert que sempre se l'ha anomenat l'amic del jardiner, el grau de confiança amb la gent varia molt d'un individu a un altre. Jo he tingut la sort de trobar un pit-roig d'allò més confiat, i tot i que, naturalment, li va costar un cert temps acostumar-se a la meva presència, es va convertir en un fantàstic col.laborador, que rarament fallava a la cita. A continuació, una petita mostra de les fotos que he pogut fer al llarg dels darrers tres hiverns a aquest simpàtic i agraït ocellet. És curiós observar com, depenent de la incidència de la llum, el seu pitet ataronjat agafa les més diverses tonalitats.  
Si cliqueu damunt les imatges, les veureu a un tamany més gran. Salut!