dilluns, 31 d’octubre del 2011

Mallerenga carbonera (Parus major)

Un dels ocells que de manera més abundant podem veure pels nostres boscos és la mallerenga carbonera (Parus major). No obstant, també té tirada a voltar per parcs i jardins, encara que sigui al mig d'un poble o ciutat; és un ocell molt ben adaptat.
No sol passar desapercebut, pel seu plomatge vistós però molt especialment per la seva xerrameca; no calla mai. I ja ho diu la saviesa popular, que qui no calla mai és que xerra com una mallerenga! D'entre la seva família, els pàrids, és el que té un cant més variat, i tot i així és fàcilment identificable.
La mallerenga carbonera és un dels primers ocells que tinc record de reconèixer, i li tinc una especial estima. El seu cant i els seus vols nerviosos ens acompanyen sempre que som a fora, ja sigui passejant vora el riu, d'excursió per la muntanya, o anant a buscar bolets; mai no hi falta!
Si voleu veure les fotografies més grans i amb més qualitat, cliqueu-hi a sobre.







En el cas de la mallerenga carbonera, el dimorfisme sexual és força marcat. A les dues fotos següents s'aprecien algunes de les principals diferències entre mascles i femelles. D'entrada, és prou evident la diferència de tamany; el mascle és bastant més voluminós, i això es nota sobretot amb la corpulència del pit i la contundència del cap i del coll. L'altra diferència més notable és al plumatge del cap i del pit. En el cas del mascle, el collaret negre que envolta el coll és molt més gruixut, i aïlla la galta blanca completament. La femella, en canvi, té un collaret més estret, que es difumina sota les galtes, posant en contacte el blanc d'aquestes i el groc del pit. A banda d'això, aquesta bufanda s'estén, gruixuda, fins a passar entre les potes en el cas del mascle, i en la femella, novament es va difuminant a mesura que baixa pel tòrax, fins al punt que, quan arriba a l'alçada de les potes, ja és gairabé inexistent.
Hi ha una altra diferència, potser més subtil, sobretot quan els veiem de lluny i en moviment, però que es fa més evident quan les podem observar d'aprop, ja sigui amb els prismàtics o a través de l'objectiu de la càmera. I és que, en funció de la incidència de la llum sobre el seu plumatge, el negre del mascle adquireix uns tons blavosos, i lluents, absolutament espectaculars. El groc del pit també és bastant més viu en el mascle que en la femella. S'aprecia molt bé a les dues fotos de sota, fetes des de la mateixa distància i amb les mateixes condicions de llum.
A l'esquerra, el mascle, i a la dreta, la femella:



Una altra característica d'aquestes aus és la seva habilitat. Són perfectes equilibristes i es pengen de qualsevol lloc, de la manera més insospitada, i a unes velocitats de vèrtig. A continuació, una petita mostra:






I ja per acabar, un parell de fotos fetes en molt bones condicions de llum; llum de tardor, amb un cel lleugerament ennuvolat, ideal per fotografiar aquest ocells de plumatge tan contrastat.



Espero que us hagin agradat les fotos, i que, quan sigueu al bosc i sentiu la xerrameca incansable de les mallerengues, no deixeu de mirar amunt! Salut!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Cuereta blanca (Motacilla alba)

Amb aquesta entrada vull continuar el repàs de les espècies que conviuen amb nosaltres, aquí al voltant de casa; és a dir, els nostres veïns. Si fa unes setmanes vaig mostrar una família de cotxes fumades, avui és el torn de la cuereta blanca (Motacilla alba). L'he escollida a ella per contrastar una mica amb l'acolorit blauet, protagonista de la darrera entrada.


La cuereta blanca és un ocell ben comú a les nostres contrades, que tolera la presència humana amb comoditat. Tot i així, no són del tot fàcils de fotografiar. D'una banda, el seu costum d'anar sempre per terra (són uns ocells molt "caminadors") fa que resulti complicat veure'ls en algun lloc elevat o al damunt d'alguna perxa que faciliti la captura d'una imatge més o menys estètica. D'una altra, el fort contrast que suposa el seu plomatge blanc i negre fa que aconseguir una correcta exposició, que mostri detalls tant als blancs com als negres, resulti un repte important.


Les següents fotos són les primeres que els vaig poder fer, això sí, de manera una mica improvisada i amb la paret de casa de fons...




Més endavant, vaig intentar fer-les pujar a altres tipus de perxes, així com millorar els fons.



La següent fotografia, tot i no tenir res d'especial, em fa una certa gràcia; em recorda aquelles cèlebres pintures del romanticisme alemany del segle XIX, on uns cels dramàtics i unes llums expressives eren un bon recurs per simbolitzar la força i salvatgia de la natura.


Ben entrada la primavera, les cueretes es dediquen a criar una nova generació. Aquesta és una de les poques fotos que vaig poder fer a un dels polls. A la imatge es pot apreciar el típic moviment de cua que aquests ocells fan gairabé sense parar.


I a continuació, el pare de la niuada, que, juntament amb la mare, es va fer un tip de fer viatges al niu, sempre amb el bec carregat a bessar. En aquest cas, una abella, acompanyada d'alguna espècie de sírfid.


Una presa frontal, on s'aprecia el llustrós pitet que llueix el mascle durant l'estiu:


I ja per acabar, una foto de la mateixa sessió que la que obre l'entrada d'avui, realitzada amb la fantàstica companyia del meu amic Xavier Albiac. Com que les cueretes no van parar de bellugar ni un segon, vam passar una estona ben entretinguda! Salut!

dijous, 6 d’octubre del 2011

El blauet, la joia dels nostres rius

Ahir, el meu amic i company de fatigues Xavier Albiac i jo, vam donar per començada la temporada d'hivern, fotogràficament parlant. I vam engegar el "curs" amb un dels ocells que més il.lusió m'ha fet tenir davant del visor de la càmera cada vegada que l'he aconseguit fotografiar. Em sembla que a en Xavi li passa el mateix... Parlo del blauet (Alcedo atthis), potser l'ocell més bonic que veiem per les nostres contrades, i que habita els nostres rius, omplint-los de vida amb els seus colors, els seus veloços vols, i els seus reclams.
Abans de mostrar les fotografies fetes ahir, i per tal de mantenir una certa cronologia al llarg de l'entrada, començaré exposant les fotos que vaig aconseguir fer-l'hi l'hivern passat, que va ser el primer cop que vam poder retratar-lo, i per a nosaltres va ser molt especial. Ens va costar trobar el lloc i la manera, ja que volíem retratar-lo en el seu ambient, al seu aire, i sense atreure'l amb esquer (és molt habitual atreure els blauets amb peix viu); i quan finalment ho vam aconseguir, l'alegria va ser immensa! Vam poder fer unes quantes sessions, i vam disfrutar com criatures, ja que el blauet en qüestió es va mostrar molt col.laborador. Aquestes fotos en són una mostra.
Si les voleu veure més grans i amb millor qualitat, feu-hi clic a sobre!





Al lloc on el vam fotografiar hi abundaven els crancs de riu, i aquest mascle adult se'n feia uns tips. De vegades n'agafava de tant grans que semblava impossible que se'ls pogués empassar... però i tant, si ho feia! Els estovava una mica donant-los uns quants cops contra la canya i... cap a dins!



De tant en tant, entre cranc i cranc, tot relaxat, es dedicava a fer tota mena d'estiraments, i a arreglar-se el plumatge. Els blauets hi dediquen llargues estones a aquesta activitat, ja que per a ells, que es passen el dia capbussant-se a l'aigua, mantenir un plumatge en condicions és vital. Aquestes són algunes de les posturetes que vam poder observar:








I encara quatre fotos més d'aquelles primeres i inoblidables sessions:





Les següents fotografies ja són de les que vam fer ahir. En aquest cas, la nostra protagonista fou una femella joveneta. Vam tornar a disfrutar molt, ja que l'emoció de tenir al davant aquesta petita joia és indescriptible. Espero que veient les fotografies us en pogueu fer una idea.


 
 



I de moment, això és tot! Si al llarg d'aquesta tardor i hivern tornem a fer alguna sessió amb els blauets, aquí en mostraré els resultats. Salut!